"DIR MANEL ÉS DIR-ME ELS MANEL"

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"

"Lo que no me mata Me hace más fuerte"

Tot allò que no em mata Em fa més fort


Dimecres 25 de Maig del 2011

Miércoles 25 de Mayo del 2011

Τετάρτη 25 Μαΐου 2011

25 Mayıs 2011 Çarşamba
Quarta-feira 25 de Maio de 2011
__IMATGE DEL DIA___
"Sifonet pel vermutet" (Il.lustració: Enric)
...
__Dir Manel és dir Manel__
Déu me'n gurdi de parlar-los als meus compatriotes d'aquesta banda que subtilment tot caminant des de el Born a la Boqueria i de la Diagonal al Passeig de Sant Joan en un dia qualsevól han anat fen-se i fent la banda sonora de la quotidianitat i d'un jo no sé pas què que ens ha guanyat com ho fan en jornades on la ment es predisposa a mirar un instant el que som i el que és en realitat el nostre entorn de flaires vívids de fum de cigarreta o del “cling” brindat d'un gintònic al bar del barri a la cantonada...
M'en guardi Déu i en Llucifer i tots els sants d'espurnes lluminoses dels Correfoc que he viscut si vull avui dir-ne més del que tu et dius a tu mateix al baixar la finestreta perquè les retencions t'han deixat aturat a la Ronda de dalt i faràs tard un cop més mentre ella o ell s'està apropant a ella o a ell “desprès de que hagi costat déu i ajuda arribar fins aquí” i tant junts en aquell lloc de moda on hi sona una vegada més “Aniversari” i ho fot tot més i més difícil per a poder continuar amb alè i no perdre l'esma del que se't ve
indefectiblement damunt i que és precisament com un taüt a mida que tindràs que portar dia i nit al caminar pel que et restará d'una vida sense ell o sense ella i que és justament el que no desitges...Manel és Manel i també la cadància d'allò escrit al pentagrama quan es combina amb les paraules de tots i totes les coses viscudes o intuïdes com a pròpies i a l'hora universalitzants que ens conformen en les intimitats d'un racó tant trepitxat i tant obscur i son a la fi “el racó” que només nosaltre sabem i que pot ser llum dels records per un demà petit i dolçament propi... Manel és dir-me Manel quan els agrada i els afluixa les tensions líquides de la sang i no els dona posiblilitats per parar-se a pensar tot i que sabem que ni tant sols se'ns en fot una miqueta xicoteta i Manel és al final un raig que a un l'aprofita com un vermut al Xampanyet o una caipirinha banyat per la llum de la lluna barcelonina just en l'escalfor del Berimbau al Born...I Manel és dir els Manel pels qui se'n ha empapat i pels qui els coneixeran potser demà...

Manel és dir-me dir-te dir-li dir-nos Manel i coi
veure que és cert que m'agraden força i més cada dia !
___La cançó del soldadet___
___La canción del soldadito___
"Escuchad la canción del soldadito
que a través de un ojo de buey
ve como vuelan unos vencejos!
Y no es que entienda mucho, el soldadito,
pero que vuelen los vencejos,
supondrá que la tierra está cercana.
Y tan cerca debe estar que baja el capitán
e intenta no parecer nervioso
mientras termina la instrucción:
“Concentraros, soldaditos, sed prudentes
y aferraos a la vida
con uñas y con dientes”.
Ya en cubierta, los hombres rezan.
Ya en cubierta los hombres rezan.
Y dice un amén, poco convencido, el soldadito,
y acaricia su fusil,
intentando no pensar en nada.
Desde proa van creciendo las colinas,
“soldadito, valor, valor,
que la suerte del mundo depende de gente como tú”
Pero “si cruza en viento una bala enemiga
y me atraviesa el cerebro”,
se plantea el soldadito,
“las olas me arrastrarán
y mil peces de colores
lucharan por mi carne devorar”.
Y entonces piensa “yo me escondo;
cuando no miren, yo me escondo”.
Pero siempre miran, y el barco se está deteniendo,
las compuertas se han abierto
y, en un segundo, se inunda el mar
de soldados disparando al infinito
con un soldadito enmedio,
que carga mientras insulta al enemigo.
Y entre bomba y bomba todo le va bastante bien
hasta que cae una justo a su lado.
Primero dice “suerte, de qué te ha ido...”
pero después siente en la espalda un extraño dolor
y al tocarse le queda todo el brazo manchado de sangre.
Gira la cabeza de un lado al otro.
Se sienta en la arena y descansa.
Y mientras llega el jodido médico, el soldadito,
se tranquiliza repitiéndose
qué hará, adónde ira, si sobrevive:
“Iré a ver a mi madre bien vestido
y, antes que nada deberé decirle
que me perdone por tratarla siempre así;
iré a la Margalida a hacerle un hijo,
para, nada más verlo, intuir
que lo amo más de lo que me quiero a mi”.

...