LAS "COQUES DE VIDRE": DIRECTAMENTE DESDE MI INFANCIA

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"

"Lo que no me mata Me hace más fuerte"

Tot allò que no em mata Em fa més fort


Dijous 28 d'Abril del 2011

Jueves 28 de Abril del 2011

Πέμπτη 28 Απριλίου 2011

28 Nisan 2011 Perşembe

Quinta-feira 28 Abril de 2011

___IMATGE DEL DIA___

"Un malparidet de tants..." (Il.lustració: Enric)
...
“A Suïssa han ingressat, / En Suiza han ingresado
mils de milions a cabassos / miles de millones a carretadas
Després diuen que és l'obrer, / Después dicen que es el obrero

el culpable dels fracassos i la manca de control
/ el culpable de los fracasos y la falta de control
Si els fills de puta voléssin no veuríem mai el sol”
/ Si los hijos de puta volaran no veríamos nunca el sol"
Quico Pi de la Serra



___LAS "COQUES DE VIDRE":
DIRECTAMENTE DESDE MI INFANCIA___


Hoy el dulce, dulce, dulce azúcar azúcar-azúcar... hoy una receta fácil fácil-fáci para todosl...
Sí, hoy esos “cocs”, cocas, raïsses, crespelles i “congres” que presenciaron las ensoñaciones más dulces-dulces y regresan desde mi infancia. Coques de vidre: coc de vidre, vidre dolç... (cocas de cristal, “coc” de cristal, cristal dulce...). En los escaparates de la pastelería Foix después de subir la calle, mi calle, encontrar esencias de la bombonería y pequeñas obras de arte duce. Resuena el eco de las mega-palabras del poeta de edulcorantes venenos:

“És quan dormo que hi veig clar,
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina En morir carena enllà”



(When I sleep, then I see clearly

Crazed by a sweet poison
With pearls in both hands
I live in a seashell's heart,
I'm a fountain on the canyon floor
And a wild beast's lair,
- Or the waning moon As it dies beyond the ridge.
When I sleep, then I see clearly Crazed by a sweet poison).

Traducción: David H. Rosenthal

Ah, la infancia !!! pequeña y recordada, mi infancia.... y aquel ojear desde atalayas encordadas; aquel oír las voces familiares envueltas en aromas de jabonería y desplegar, liberar banderas prohibidas al fresco aire montañés que bajaba desde Collserola perfumado de bravatas i al i olis, de las nevadas coloristas mironianas que decoraban las raciones de patatas y atunes con morrón del hoy archifamoso cal Tomás... ¿y el poeta, J. V. Foix?, estaba allí, entre el cacao, harinas y las palabras palpables de azúcares... ¿y yo?, ni sospechaba lo importante que iba a ser para mi, veinte años más tarde, su esculpir versos y la prosas, su dar a muestra lengua, el catalán, el volumen y la textura y la amalgama de protuberancias anímicas, sensitivas, caladoras... de la genialidad erudita...

Y en la poesía, la vida.

Y en la vida el eco de los pasos hacia el dulzor indestructible de la infancia. Y de esa infancia el hondear desafiante de esa bandera, de esa senyera atomatada, y all i oliada que desde can Tomás perfumaron.

“Deiem: la Nit!, en una nit oberta
Al rost del Temps, més enllà del morir,
Quan les negres frescors són un florir
D'aigües i veus, i focs, en mar coberta”.
Así, de estas finísimas cocas, de estas, cortantes como cuchillos de cristal las satisfacciones de lo hecho en casa y, más no se podrá pedir, sin demasiados esfuerzos. Estos dulces panificados serán, sin duda alguna, regalo para el goloso y piruleta llegada desde memorias de la hogaza, dulzor anisado y dulzor suavísimo de crujientes crickcrackeos... sin penas ni glorias ni numantinas defensas de las altas cocina, acaso de lo caseramente vívido, del regalo de cotidianidades afables.
Estas cocas de vidre son memoria, son recuerdo y presente de las panaderías en mi país, Catalunya. Son, también, merienda sutil para aquellos que no precisan de sutilezas complejas: sólo pan y azúcar. Os las venderán, a menudo, ensobradas y protegidas de si mismas, de sus fragilidades longitudinales. Podréis, si tenéis la suerte de encontrar un buen horno que las borde, tocar el cielo de los simples y, a renglón seguido, sentir la sensación irreprimible de poneros manos a la obra, rodillo y pincel, harina y azúcar, y parir vuestras propias cocas de vidre que, como alas de libélula, os harán levitar.
___INGREDIENTES___
.½ Kg. De harina de trigo 00
.Azúcar
.15 gr. de levadura fresca de panadero
.Piñones (opcionales)
.Ouzo (o cualquier licor anisado)
.Sal (una pizca)
.Aceite de oliva (dos cucharadas soperas)
.Agua mineral
___PREPARACIÓN___
1/ En un recipiente hondo depositaremos la levadura fresca cubierta por una cucharadita de las de café de azúcar. Añadiremos dos cucharadas de aceite de oliva y algo de agua templada. Mezclaremos todo con los dedos y presionando para que la levadura se deslíe totalmente.
2/ Ahora vamos a incorporar, poco a poco, la harina doble cero. Es importante que la masa no haga grumos y que, finalmente, resulte suave y sedosa.
3/ Haremos con nuestra masa una bola que enharinaremos levemente.
4/ Dejaremos reposar en un lugar cálido durante media hora y tapándola con un film.
5/ Una vez transcurrido el tiempo necesario para que nuestra masa leve (habrá doblado su tamaño) la despedazaremos en porciones, más o menos, del tamaño de un huevo pequeño. Estas porciones las moldearemos con las manos hasta conseguir, aproximadamente, la forma de un cilindro con los extremos terminando en punta.
6/ Es el momento de enharinar el obrador o mesa en la que vayamos atrabajar. Con la ayuda de un rodillo o de un palo de estirar extenderemos la masa todo lo que nos sea posible.
7/ Es conveniente que esta masa quede del espesor mínimo (1 mm o menos) para que después nuestros cocs sean verdaderamente crujientes y “acristalados”. Usando un pincel pintaremos con aceite de oliva toda la superficie del coc.
8/ Sobre la humedad aceitosa verteremos, bien esparcida, una buena cantidad de azúcar y, si se desea, también algunos piñones (aunque sin ellos los cocs son también riquísimos -y mucho más asequibles-).
9/ Introduciremos las finas láminas azucaradas en un horno precalentado a 200ºC hasta que se doren (cuanto más dorados más ricos serán al terminar su preparación).
10/ Al extraerlos del horno, muy calientes, debemos tener preparado nuestro ouzo (saunque se puede usar cualquier otro licor anisado) y un pincel para, rápidamente, pintar la superficie del azúcar que, inmediatamente, se cristalizará dándole a nuestros cocs esa textura de cristal que nos encantará.
11/ Y ya está. Así de fácil y así de económico pero, no se dejen engañar, el resultado es realmente excelente y delicioso. Me atrevería a decir que estas Coques de vidre son, prácticamente, una golosina para merendar y una merienda para golosos.
No lo dudéis, intentad esta receta que, estoy segurísimo, os sorprenderá muy gratamente. Podéis maridar las cocas con algún vino rancio, un Oporto seco o, porqué no, un fina bien fresquito.
I Bon profit !!!
Y buen provecho!!!
Ve afiyet olsun !!!
Kαι καλή όρεξη !!!
Y per a fer la digestió una mica del preciós art
d'en Pep Bou i les seues bombolles !!!
Y para hacer la digestión un poco del precioso
arte de Pep Bou y sus burbujas !!!

...


4 comentarios:

LOURDES dijo...

Oh! quants records en aquest post, Enric!
El vell Sarrià, barri de la meva adolescència. Els seus carrers, estrets, còmplices dels primers petons furtius.
I, com tan bé descrius, les olors del Tomàs, festives, alegres, sorolloses...i les de Can Foix, dolces i embriagadores, omplint els matins de diumenge de suculentes promeses...
Vells i bells records, si. I velles i belles anècdotes, com la d'en J.V.Foix retolant el seu negoci en català en plena posguerra: CONFITERIA - BOMBONERIA - POSTRES DEL PAIS. Els homes del règim no ho pogueren censurar.
Gràcies per aquest post. La propera coca de vidre me la menjaré a la teva salut, amic.

ENRIC dijo...

Sí Lourdes, ¿hem creuràs si et dic que fa anys que vull tornar a Cal Tomàs per fer-hi unes racions de melancolia.lia i no hi ha manera ? Cada colp que torna a Barna, per una raó o altra no ho aconsegueixo !!!
I en els meus somnis ja hi apareixen aquells plats allargats amb un bon tros de tonyina en escabetx coronat per una porció de pebrot roig i picant que t'empenyia a fotre-li a la gerra de birra ben freda... i ¿saps? al fina aquests somnis no estan tant malament, un s'aixeca del llit amb llàgrimes als ulls i mai se sap (mai se sabrà) si és per la picantor d'aquells morrons o per la tristor de recordar que en aquells temps un era tan jove i tant fort i valent... i recordar-se'n també de tots aquells que ja no hi son i que, en un moment o altre varen recórrer aquest carrers que tu tant bé dius ens van marcar per una vida que avui és el que és.

Algun dia tocarà també parlar de les festes majors, de la meua estimada Plaça de Sant Vicenç (just darrera de ma casa -ara un local per llogar-) o de les vivències en els Salesians... i tocarà llepar-nos de nou els dits amb les pastes de després del cinema, allà al Spring de programa doble i olors de poble a les butaques fetes pols...

Tornarem, segur, a Sarrià per fer del que vam ser quelcom més que un record.

Naturalment les gràcies son totes per a tu, per escriure (com veus L'única persona que ha sentit quelcom amb aquest post!) i per ser-hi, amiga.

P.S. Ah! i que eixes coquetes de vidre et portin felicitat i dolçor.

ηκούκλαδεθέλει dijo...

Bon vespre Enric,
tinc preparats els ingredients per fer les teves coques de vidre aquest cap de setmana. Tan sols em fan falta els pinyons. Demà possarè bona musiqueta i me ficarè una estona dins sa cuina. De veritat que fan menyera aquestes coquetes...el nom que duen es preciós, i sobretot la preparaciò me ensembla que ha de ser molt relaxant, tota una compensaciò als moments tenses de la setmana que finalitsa.

Bon cap de setmana i una abraçada
Maria

ENRIC dijo...

Bona vesprà Maria !

Espero que estas coquetes et relaxin tot cuninat-les i que els teus facin l'aplaudiment que cal desprès, a taula.

No son, en absolut difícils de fer i sí realment dignes per un bon verenar dolcet. Si les preparaes amb ouzo, a més a més, et portaràn eix gustet que als filo-hel·lènics, n'estic segur,us encantarà.

De veritat espero que, per aquí o a través del correu m'en facis cinc cèntims de com a resultat "l'operació" coques de vidre (que, subscric, tenen un nom realment bonic i sugreridor).

Ah! una darrera qüestió que t'agrairia: ¿podries dir-me quelcom al respecte de l'espressió "fer mennyera"?... em té molt intrigat (i interessat)!

Gràcies per tot !