Barcelona 80's: "Desengaño del perro"

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"
"Lo que no me mata Me hace más fuerte"
Tot allò que no em mata Em fa més fort
Dimarts 15 de Febrer del 2011
Martes 15 de de Febrero del 2011

Τρίτη 15 Φεβρουαρίου 2011

15 Şubat 2011Salı

15 de Fevereiro de 2011

___IMATGE DE L DIA___

"Boig per una Woll" (Il.lustració a boli : Enric)
...
__Barcelona 80's:
"Desengaño del perro"__
Com diu la cançó d'en Serrat, temps era temps, i, eren uns altres temps els que jo visquí a al gran ciutat que per llavors era, simplement, el meu únic territori. I eren temps de "El Víbora", de l'anti-contra-foll-heroi-Makoki i de concerts els dissabtes al vespre a la sala Metro... de córrer pel carrer de Robadors avall a la caça i captura d'algun camell que vengués costo a bon preu... temps, de Neville Brody per via intravenosa i, no cal dir-ho, de borratxeres majúscules tombats a la vorera de la font a la Plaça Reial tot esperant l'hora d'obrir el diminut Sidecar... i mirades fugaces de gents que venien del salvatge pogo d'un concert de Decibelios amb el front roig i les extremitats cruixides...oi!oi!oi!“Nosotros somos la subcultura
nosotros somos la fuerza de la calle
nosotros somos la subcultura
nosotros somos la dura realidad”

...i les visites periòdiques a la botiga de tebeos Continuará... darrera l'Ajuntament (i al costat de can PSUC) per saber-ne més de les novetats editorials de la bande dessinée local i, molt especialment, de la que ens arribava, fresca i fantàstica, d'aquella França a la que jo somniava poder apropar-me algun dia d'aqueixos. No patiu però, de còmics, una de les meues grans passions, en parlarem, ¡ho juro!, en profunditat en successives ocasions...

"Portadas de mis casi incunables
nºs 1 de las legendarias revistas El Víbora y Makoki"

I és d'aquell temps que eren també les cançons sense concessions dels Desechables, una de les bandes que per llavors m'obnubilaven la ment. La foscor, la violència, el retrat amarg d'aquells assassinats de barri que hom escoltava relatar a les noticies de La primera quan la víctima era de les espanyes o per la ràdio quan el finat havia estat veí de l'Eixample o del Raval... i l'ímpetu, la vehemència i, perquè no dir-ho, l'atractiu quasi animal de la Tere, aquella bèstia cridadora que tan aviat aixecava ànimes maltractades per l'alcohol de garrafa com alçava, màgicament, la ment pornògrafa de xicots de quinze anys i acne pujat que, com jo, no li treien ull del cos.

I fou així com, d'un grapat de bandes, unes locals i d'altres com els Toy Dolls o Nick Cave and the Bad Seeds (on vam acudir per viure'ls a la sala 666 del Poblenou en el novembre del 84) que venien de més enllà dels Pirineus que, poc a poc, és va a anar quallant una manera diferent de digerir el temps de l'urbs i certes ganes induïdes de tirar endavant...com un gos desenganyat......i dos anys més tard arribaria, amb un concert memorable al Studio 54 que no oblidaré mai, la presentació de la bicèfala formació "El último de la fila" que suposà un punt i apart, no només en l'organització entre les meues neurones sinó que, veritablement, en l'orientació d'un camí, definitivament, avesat al risc del color, de la dificultat i la carència de convencionalismes i dogmes que no foren l'art i la recerca de la bellesa fora on fora...“¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?
Nadie es mejor que nadie pero tu creíste vencer.
Si lloré ante tu puerta de nada sirvió.
Barras de bar, vertederos de amor...
Os enseñé mi trocito peor.
Retales de mi vida, fotos a contraluz.
Me siento hoy como un halcón herido por las flechas de la incertidumbre.
Me corto el pelo una y otra vez.
Me quiero defender.
Dame mi alma y déjame en paz.
Quiero intentar no volver a caer.
Pequeñas tretas para continuar en la brecha.
Me siento hoy como un halcón llamado a las filas de la insurrección.

___Barcelona: desengaño del perro___
"El tiempo y las notas del tiempo...

entre el tiempo el aliento del perro
por las callejuelas del Casc antic...

Aguacero fraccionado entre las uñas

y notas de tiempo

agarrando al bicho por el cuello

para hincarle la piqueta en el gaznate.


"Nota enferma para noche calurosa",
hit parade de farola móvil
y mierda para suela de zapato.
Peleas intermitentes en el Porta Coeli.

Locura de los dedos de la mente
nota moribunda y estruendo de las venas inflamadas:
¡he waiter, una ginebra doble!

Dejo de sangrar por un instante

y mi premio sin sangrar es observarte
como un perro con heridas husmeando
tan sagrada espalda de acre olor
y ocultos orificios.

Olisqueo, sabueso que no fui,
entre tus piernas...


Golpeo, pierdo el sentidos de tus cosas

y me observo en el brillo opaco de tus ojos.


Miénteme, lodo sucio,

cuéntame tus cuentos para niños

déjame lamer de nuevo el aire:
que sea eternamente tu regalo esa navaja.


Miénteme:mi deseo es tu mentira
para odiarte,
desde la nube de gratuitas soledades
y el embuste de ese hueso de ficciones.

Servil perro a tu mirada
resuello del camino y de recodos alumbrada la existencia...

Espero el momento justo,
justa medida en la carrera
del tuétano retorcer tu sistema
: carne sin piel e idea sin vida,
perro de la calle...".
...
El caso del hombre serio y formal
(Desechables,
1984)

"El era un hombre serio y formal,
cree en un dios que le hace trabajar
,
y a una mujer y a un hijo respetar

y por las noches ver televisión
.
Los fines de
 semana sale de excursión.

Llega cansado de tanto trabajar
,
la puerta de su piso destrozada encontró
,
llamó a su hijo nadie le contestó,

llamó a su mujer con desesperación
,
y en el piso, ni una voz,

aquel silencio era aterrador.

Y en el suelo rastros de sangre encontró,
más allá las ropas de su mujer halló,

no pudo más, no lo resistió

qué ocurrió,

que en lavabo entró
,
su cara se quedó,

petrificada y llena de terror
.

Y en el lavabo sabes lo que se encontró,

una cabeza, la de su mujer
,
unos bracitos, unas piernas y unos pies.

Que desesperación, que desesperación,

para aquel hombre todo se terminó”.
...
Estoy, ahora, acurrucado en uno de esos rincones de la injusticia
y, como un obrero más, deambulo por los caminos de la exclusión...
Voy, camarada, perdiendo el paso...perdiendo el paso...
...

2 comentarios:

ηκούκλαδεθέλει dijo...

Bon Vespre camarada

Te trob un pelín nostálgic en aquest post. Y me agrada ver que hemos bebido de las mismas fuentes en alguna lejana etapa de nuestra vida.
A mí me fascinaban las criaturas de Richard Corben y las historias de Corto Maltés. Así que me alegra la idea de que le dediques a los comics los`post que nos has prometido. Esos Freak Brothers, ese Makoki, esas tardes de ciudad bebiendo cerveza, fumando...y los conciertos... cuántos recuerdos. Y aquí seguimos, plantando batalla.

un fuerte abrazo
María

ENRIC dijo...

Ep María !

Sí, yo también flipé con Corben y con el estupendo trabajo de Hugo Pratt...
Una promesa es una promesa y, bueno, no tardaré en publicar ese (o esos) post dedicados al maravilloso mundo del cómic que, por lo que veo, es también miel en tu panal.

Comentaremos al jugada en ese momento y espero tus apreciaciones, recuerdos y memorias al respecto.


Un fuerte abrazo !