"L'escapsador de paraules": Capítol I

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"
"Lo que no me mata Me hace más fuerte"
Tot allò que no em mata Em fa més fort
Dijous 25 de Novembre del 2010
Jueves 25 de de Noviembre del 2010
Πέμπτη 25 Νοεμβρίου 2010
25 Kasım 2010 Perşembe
Quinta-feira 25 de Novembro de 2010
___IMATGE DEL DIA___
"Mon cadavre exquis" (Il.lustració: Enric)
...
“El hombre tiene emociones porque la experiencia se lo enseña. Así pues, la emoción es, ante todo, y por principio, un accidente”.
Jean-Paul Sartre “Bosquejo de una reoría de las emociones” (1965)
___(Capítol I)___

Semblava impossible que no s'agués cremat la llengua amb aquell cafè incandescent però, és ben cert, les paraules li sortien mastegades encara que complertes, fluides. "Em va donar la vida per condemnar-me a morir". Se sentia com un tronc de sa terra, vell i ferit, hom creia que era esqueixat, una i una altra vegada, per la potent destral d'un aizkolari furiós que, muntat damunt d'ell, colpejava reiteratiu l'escorça malparada, la feria fent-la supurar d'un humor groguenc, metzina atàvica que reposa bategant darrera les muntanyes i espera, ahir propera com incompresa avui, buscant les dentellades necessàries per aconseguir en un futur, de la fam, desprès l'aliment. La faç roja. Les galtes lluentes, contornejades per fines ratlletes de sang, caps de vena i taques rosades que recorden els bevedors de vins a les tavernes a les Landes: Captieux, St. Symphorien, Sore...Els ànecs. Els fetges unflats.Els boscos. Els arbres i les llacunes.Els amagatalls i també la freda boira-parapet...

Els homes sense dits juguen inesgotables amb el darrer ullal que resta ferm dins la boca fosca de llengua moradenca que, de tant en tant, es deixa veure com un cap de cargol espantadís. Homes de fusta humida, de molsa i brillantor furtiva en llurs mirades. Les paraules dels estrangers son molt llunyanes malgrat la proximitat de la frontera i els núvols s'enfilen pels cims lliscant avall i arrossegant-se per introduir els vapors en L'interior de l'arbreda compacta, tancant la porta i la veu al no convidat. Terra d'aviram silvestre i llargues queixes nocturnes del bestiar menut. Terra sanguinolenta.

Sí, em va convidar a morir donant-me aquesta vida i totes les seves parts trencades que no puc ni podré reparar. Els bocins de fusta que falten, d'encenalls que fan perdre el colp de destral i les paraules perdudes; les llàgrimes vessades, la metàstasi de l'odi amb la por a desaparèixer per després no haver existit mai.
Els homes de dits trencats, d'ossos fracturats i ulls secs. Els homes de fusells amagats i gramàtiques perilloses. Les bèsties de carrega travessant les muntanyes amb els cabassos atapeïts de llibres que fugen del foc. Paraules que llisquen cim avall, com la mateixa boira que els protegeix. Pensaments dels homes que han perdut la guerra. Eines, pa de munició i sang de l'intel.lecte. Les vides dels qui demà seran presoners son sovint raons pels qui mai més sortiran del forat.

No era el millor cafè però no en tenia d'altre. Enrique es va presentar de sobte, com acostumava a fer-ho sempre, tot i sabent que el rebost de casa era habitualment buit i que el més probable era que no el pogués oferir gran cosa per omplir el pap. Acabava de posar-li el líquid a la tassa que fumejava cap el sostre com una serp albina però ell no va esperar a que li posés el terròs de sucre i va engolir-lo sense parpellejar. La fam de temps passats no deixava oportunitats a l'atzar dels voltors ni al risc de quedar-se'n sense per causes d'un accident fortuït. Li tremolaren les narines i les galtes li enrogiren de sobte.

El seu bigot em recorda sovint el dels estereotipats llenyataires però a ell, tot i faltar-hi la gran i molsosa barba d'indiscutible masculinitat, els solcs en aquell rostre endurit i la gorra de mariner ruïnosa li remataven una imatge de guerriller cubà recentment sortit de la selva. Parlà lentament, respirà dues o tres vegades abans de deixar fugir alguna altra paraula, tal i com si de cada mot se'n desprengués una peça de ferro, un motllo amb el qual se'n faran moltes altres paraules idèntiques, noves joies clòniques en un calaix de sastre profund i fosc, difícil camí pedregós que tard o d'hora ambdós sabem es tindrà que travessar.
L'Enrique em parlava sovint de la mort.

Com mastegant-les, les idees referents a la seva mort anaven apareixent com quelcom molt llunyà i difícil de recordar però, aixó sí, sent un més dels milers d'éssers que miraren el cel i la veieren caure, petulant i imparable, era present també des d'aquella llunyana bomba vomitada sobre les seves infàncies. En un sospir tot va desaparèixer i el foc, el fum i la mort, van aplanar el terreny. Ell no parla d'una mort plana i serena, s'escauria una broma de mal gust per a mi i pel Klauss, que ha encès una cigarreta i fuma despreocupat , assegut a la gandula com un indígena que enyora ensonyat la flaire del plov, el plan tradicional uzbek, que fuig totes les nits per la porteta blava del Samarkanda, a la rue La Fourchette. La gata Naïs s'ha fet una bola gran i peluda, un cabdell de llana gris amb ulls ataronjats que llueixen escrutant gestos i ventets, flaires i aromes que pertorben la serenor de la cambra.

Qui espera pacient la mort de l'Enrique és el llogater de la misèrrima habitació en la que per les nits no s'hi pot dormir i pel dia se'n ha de fugir per causa del soroll eixordador dels trens que surten cap Alemanya i que demà arribaran, potser o potser no, a la Polònia d'antany. L'espurnejat de les pedres que somnia surten rebutjades des-de les vies, cada nit, convertint la petita finestra de l'habitació a la rue Bellot en l'abocador de mirades a una imaginaria fosa d'indústria metal.lúrgica. Rates; algunes putes sota els efectes del crack o l'heroïna; pudor de pixades extemporànies...i la lluentor dels ganivets a les cruïlles de la rue Tanger, i els cossos malferits baixant les escales del metro Stalingrad. No pot deixar de sortir de casa tot i que en la negror de la ciutat del des llums totes les nits cauen víctimes als rails calents.

(Un) Tot: la bachata i el merengue, el raï i el chaâbi, la klezmer i plors-Kalsum desenfrenats... afrocrits desesperats i aixetes incontinents; tangoesquerdes vibrants i martells impertinents; salsa i canonades roncaires, flamenc i cables elèctrics espurnejant; lladrucs i tarantelles... Tot és viu metre vas morint. Deixar un toll de pixats. Deixar un glop de vi amargant. I deixar-hi un rastre de sang malalta però, indiferernt a les mirades i als mots de desaprovació, permetre que el seu palpitar mostri sempre eix quelcom corromput dins la memòria, la signatura d'una la revenja en stand by.

A la fi una paraula.
Un mot.
Un excrement, a la fi.
En Klauss s'ha despertat i menja un bocí de formatge que a ben segur està florit i porta cucs. Emmalaltirà. Tindrà al.lucinacions i s'entendrà una altra vegada amb les dones antigues del seu poblat. Les aixelles pudentes. El fum del tabac dopant i les lliscoses natges d'un gripau. Les hores de vol i l'arribada instantània. Les veus del xaman i aquell bullir en l'estómac i el cervell que se'n va; i la set infinita dels qui no tenen aigua... i tota la mort del seu poble, de la llengua que ja no coneix, del nom Cherokie, del mot Arapahoe, del estigma Siux... Ja no ets; ja no sou. Us han desfet i anul.lat. Extingit, amagat... Klauss... Torna a dormir i sua com un cavall que galopa i és cec. I només pot confiar en l'instint, en el plor punyent de l'extraviat, del qui no es reconeix en la terra d'altres, d'els qui no el volen.

Fotut formatge !¿De donde hüevos salió el pendejo?
Eh mec !!
Merde, putain e putain e putain de salaud!
La Naïs enyora allò que els altres maleeixen i es llepa lentament les ungles, les potes, arrissa el bigots i tancant les parpelles amagant el parell d'ulls ataronjats.

I ara resta només un pensament, fosc, rèmora del passat i quasi una ombra de presagi maligne: ¿com va arribar aquell intens odi i com la sement tant resistent d'aquella violència?...Serà aquesta una complexa tasca, una història ben difícil d'il.lustrar-vos...però, des de avui conteu-hi, en prenem el compromís.



La haine-Yann Tiersen
Cargado por loccitan34. - Descubre más videos creativos.

Totes les il-lustracions i textes: Enric

...


2 comentaris:

Josafá Crisóstomo ha dit...

Será um romance ou uma novela?
Será um personagem catalão ou francês?
Será um roteiro de um filme do realismo italiano, a la Rossellini, talvez misturado com o que Roberto Bresson fazia na frança, ou quando dizia: "a incomunicação está em tudo o que faço!" Há aí qualquer coisa que é também um amálgama dessas duas estéticas, dessas duas expressões possíveis e quase que paradigmáticas de um modo de ser. Nesse caso, um modo de ser quase que único. Afinal, quem poderia evocar as duas expressões tão distintas e ainda assim irmãs?
Esse Enrique que queima a língua no café quente, que tem uma imagem que assusta e constrange, que é solitário (mas que tem a companhia de um felino) e que busca uma saída que ele nem sabe onde está e que vê aproximar-se lentamente mascarada na morte: sempre infalível: Quando isso acontece é porque a personagem ainda tem muita vida a viver. I hope!
Congratulations my dear. You are an artist! Everybody knows! ;-)
Have a nice weekend!

ENRIC ha dit...

Estimado Josafá,

Cuando la mente vuela y los recuerdos de calles estrechas, tal vez lúgubres pero perfumadas del romanticismo (¡¿dije romanticismo?!) que la ciudad de París me imprime, es entonces el momento de ponerse a escribir. Y de este texto (que espero ir publicando poco a poco) se podrán extraer ciertos retratos, ciertas instantáneas vividas y vívidas, todavía palpitantes en mi mente y alojadas en mi memoria ávida de aquella ciudad, de la compañía de sus gentes (tan desprestigiada) y de la oscuridad que trae consigo el regusto amargo de alguna noche de hambruna viendo comerse el queso y beber el beaujolais “divino” que, como hostia y vino consagrados, destellaba a través de los cristales de un bistró del Latino...
Serán momentos para rememorar y para inventar. Serán instantes que, como flashes, mostrarán lo justo, la mancha sobre la almohada después del asesinato o, de repente, el beso del que un ser humano se desprendió... Y serán vivencias increíbles que fueron ciertas y tránsitos que en su certeza jamás ocurrieron...
Y será, amigo, un divertimento algo barroco, la fuga de un cabrero y su flauta dulce, el estruendo de una explosión y los llantos que le preceden... será, un poco, el estado puro de la blancura manchada del papel, la fealdad mortuoria del sexo después del coito, la luz cristalina del agua que huye hacia los sumideros de Les Halles.
Veremos, a mordiscos, a bocados, como bestias, el mundo de las locuras en un directo sin trampa y escucharemos, si es que nos dejan, el trinar del pájaro azul que está condenado a morir en la alta tensión.

Espera amigo, espera al "decapitador de palabras" con tu habitual generosidad y tu apetito de saber. Esperame y, de repente, mírame en el espejo.

Simplemente gracias por estar ahí.

Un abrazo.