Fotogrames de vida: “Impressions pacífiques d'instants feliços”

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"
"Lo que no me mata Me hace más fuerte"
Tot allò que no em mata Em fa més fort
Dissabte 15 de Maig del 2010
Sábado 15 de Mayo del 2010
Σάββατο 15 Μαΐου 201o
15 Mayıs 2010 Cumartesi
Sábado 15 de Maio de 2010


___IMATGE DEL DIA___

"Espera..." (Il.lustració: Enric)

>Fotogrames<

De l'oxigen que respirem i del temps que fuig, cames ajudeu-me, som nutrits. Del temps les hores, els minuts i els segons que ens deixen instants congelats en imatges que son ja part del nostre jo, del propi magatzem mental i també, com no, d'eix àcid desoxiribonucleic que ens aporta coherencia, diguem-li, matemàtica. D'allà ens arriven, sense saber com, els moments plasmats i ja indestructibles de felicitat, de joia que resta, com pòsit de vi vell, en el fons dels nostres subconscients, del que a la fi som.
D'aquesta manera trio aquí algunes instantànies de bocins de vida enyorada i plena de felicitat. Deixo ara aquests moments on ja no recordo que vaig omplir amplament els pulmons mentre obria de bat a bat els ulls donant-me l'oportunitat de gaudir del bell instant que se'm projectava, quasi cinematogràficament, al meu davant.
I ofereixo, potser avui amb el cap cot i desde la necessitat, algunes ratxes de record feliç localitzades entre les engrunes que el conscient m'ha permès reviure, m'ha permès recuperar del calaix de sastre mental que soporto i em soporta.
D'aquest solatge, d'aquest sediment que tal vegada començava a engroguir-se, me'n reconeixo un tot, un gust pel ser com un és, aixó sí, despreciant-ne la crosta inservible d'un ego sovint traïdor i mal parit. De les miques humanes i les polsoses ombres de la misantropia que em conformen n'he trobat, amagats al fons del fràgil cervell (aquest esser que finalment soc jo i que m'apunta amb el fusell coactiu d'oblidar-me) flaixos que em donen petits motius per seguir estimant les vides.

“Who's to say where the wind will take you
Who's to know what it is will break you
I don't know where the wind will blow
Who's to know when the time has come around
I don't wanna see you cry
I know that this is not goodbye”




___ Impressions pacífiques
d'instants feliços___


A Alcalà de Xivert: "Pardals santificant-se"


A Benicarló: "Fregant la Mar Xica"


A Amposta:"Paisatge boirenc desde el Pont penjat"


A Alcossebre:"Mediterrània bravatejant"

A València (a l'Oceanogràfic): "Eixida a l'èxit"


A La Ràpita:"Vigilant l'arròs"


A Les Cases d'Alcanar: "Quietut"


A Alcalà de Xivert:"Un recó, un refugi"



Al regne deld Déus:"Pany, ullets i forrellats"


A l'Atmetlla de Mar:"Gat.tigrat"

És possible fugir?:"Camí a la Mar"

A Catí: "Les flors de Maig"

A Sant Mateu: "Silencis esperant que arribi la...

Pau
Peace
Barış
Ειρήνη
Paz
Bakea
שלום
سلام

T o t e s . l e s . f o t o s . h a n . s i g u t . r e a l i t z a d e s . p e r . l'E n r i c

3 comentaris:

Νίκος-Εμμανουήλ ha dit...

Merhaba, Enric:

És veritat, de vegades tenim, sentim la necessitat d'obrir eixe calaix de sastre (en el teu cas també de Sastre)i recordar, mirant les fotografies ja groguenques, alguns moments del que ha estat la nostra vida. Recuperem moments, instants feliços, retalls de pau i de poesia, troços que intentem furtar-li a la vida. I recordem, i tornem a viure i a gaudir d'aquells moments per uns instants...

De vegades, tornar a veure velles fotografies també ens fereix i s'adonem, com deia aquell poeta "que la vida iba en serio". Les fotografies que avui comparteixes amb nosaltres són, però, petits moments de pau capturada, de poesia que va ser aquell instant i que torna a ser ara.

Si, com tu i amb tu, desitje que arribe eixa Pau...

Una abraçada (ben forta)

Josafá Crisóstomo ha dit...

Hoje escrevi na lateral do meu blog que "quero muito atenuar a impressão moral dos reveses e das decepções que experimento". Visitar sua postagem hoje, revelou-me que sim isso é possível desde que olhemos ao redor: poderemos ver a quietude das casa de Alcanar, ou um recó um refúgio como na imagem de Alcalà de Xivert, ou um gato meditando ao sol... Enfim, é possível ter impressões pacíficas de instantes felizes, que, por sua vez, pacificam, contagiam, mudam nossas impressões moraes acerca de tudo.
É preciso ser um tanto poeta, é verdade, para assim seguir vivendo. Mas antes viver assim que em contante desolação por alimentar impressões infundadas, sem esperança do porvir.
A-do-re-i essa postagem! Parabéns! Continue assim, sempre. Ah, penso que estou entendendo Catalão, por supuesto! rsrsrs

ENRIC ha dit...

Nikos y Josafá, mis amigos del alma que me acompañáis en las travesías más oscuras, por los ríos más peligrosos y las costas donde piratas y sombras me acechan, solamente puedao agradeceros vuestra presencia, vuestras amables palabras y ese poco de viento frío que en la noche que arde, aquí, junto al mar que amanece ya entonado en sus púrpuras y anaranjados sublimes, me reconforta.

Seguiremos, hasta que nos corten las piernas y nos acallen la voz, en el camino.

Un abrazo fuerte a los dos !!