Assumiràs la veu d'Estellés: Josep Igual, "El poeta canta als poetes"

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"
"Lo que no me mata Me hace más fuerte"
Tot allò que no em mata Em fa més fort
Dimarts 27 d'Abril del 2010
Martes 27 de Abril del 2010
Τρίτη 27 Απρίλιος 2010
27 Nisan 2010 Salı
Terça-feira 27 de Abril de 2010
__IMATGE DEL DIA__
“Sí senyor!Re-sí senyor!
Recontra-sí senyor!
No es preocupe, senyor”

(Il.lustració: Enric)
...
Assumiràs la veu d'Estellés
“Valencià de catalana arrel,
de permanent convicció central,
em sé i em dic i em declare fidel
per sempre més al més íntim principi”.
V.A. E.

__Josep Igual:__
__El poeta canta als poetes__

Vesprada de Dissabte a Benicarló.
Ronden les nou i una certa escalfor encara batega sobre la terra mentre l'absència de vent deixa arribar, només un poc, la flaire de vents llunyans que s'emboquen desde la platja del Morrongo i també desde el port, avui inactiu. Soroll de ciutat petita, petit soroll als carrer propers al Coromines.
Arribem just a temps per a veure com es desallotja l'auditori de l'escola després de l'acte anterior, inclòs en les jornades estellessianes i a les quals, per raons que no venen al cas, no he pogut acudir. Aixó, la confèrencia de Maria Conca, professora de filologia catalana de la Universitat de València que han titulat “Provervis, refranys i locucions en la poesia de Vicent Andrés Estellés”.
Ens aposentem en les butaques no massa incòmodes i gaudim de la relaxació de cames i extremitats mentre en Josep Igual fa petites proves de so i una taral.la sua i gens molesta dona vida a la sala. Fa calor i suem. Ens sobren les mudes, que sempre portem per precaució i que, sempre, ens acaben fent nosa. L'Igual beu aigua i punteja la guitarra, bufa l'harmònica i dona instruccions per a deixar els volums com cal.


En adormir les llums massa blanques l'escenari queda en una penombra ataronjada i el poeta queda a soles, abraçat a sa guitarra, davant d'un públic que sempre és públic, tot i que ell sap bé que en gran part es composa d'assistents amorosits amb la causa, no només estellesssiana sino que també, diguem-li, ho som de la igualiana.
Josep Igual, un tipus que amaga en el seu comport d'homenot tota la saviesa del qui ha llegit i quasi lletrejat una pila de bibilioteques, de volums i lligalls que, xerrant pàcidament amb ell, van supurant com venes obertes per, com qui no vol la cosa, donar-te abast i cultura a dojo. Crec que és de jusícia dir aquí que molts dels autors que ara son pedres, quasi angulars, de la meua sencilla i petita formació com a lector, han arribat de recomancions seues i, puc dir també, que d'aquestes mai vaig sentir-me'n decepcionat.
Tornem al tall. Igual, amb aquest humor de l'intel.lectual que trepitxa els carrers i es mescla amb la gent del poble (perquè ell és un poeta, com Estellés, dels populars) comença parlant la vetllada. Certs reprotxes que podrien pareixer sorneguers no son més que una manera de trencar el gel i el silenci i desvirgar l'acte. Mira que hi han coses per a fer i heu vingut...“sou uns inconscients”, amolla al respectable amb una mitja lluna tímidament riallera que es presumeix entre bigot i barba.
I comencem amb un Estellés musicat, magnífic !
Veieu-lo, si us plau !
Disculpeu-ne la qualitat, tant d'matge com de so. Aquí som gent treballaora i la nostra càmera no dona per més. També voreu que hi ha ambdues versions, la de Youtube i la de Google pels quin no poden rebre Youtube -per exempe a Turquia-)



“M'agradaria destruir-ho tot
i després començar a refer-ho tot”.
I s'aniràn succeint els poemes, les cançons, el fer l'ullet als oients amb humilitat i una presumpta timidesa, l'oferiment generós cap als amics de la paraula i del vers. Així, com un descubriement per alguns ignorants (veieu-me a mi davant l'espill) arribà la preciositat del mot olorós i punyent del poeta dertosenc Gerard Vergés i sa "Faula dels dos emigrants”.
Els emigrants venien de molt lluny,
d’un país molt al nord, tot ple de boira,
decebuts i esllomats i amb el cor trist.
I un d’ells, en arribar, besà la terra
i va plorar de goig: se lie entelaren
els ulls cansats veients les oliveres
i els ordenats bancals de terra roja.

L’altre emigrant, més jove, més escèptic,
Va escopir simplement un gargall d’ira.
Decebuts i esllomats. I diferents.
Gerard Vergés
De “Long play per una ànima trista”

Paraules i paraules i mots i la saba de les músiques i dels poemes... i la llàgrima que no, i el somriure que vol i no pot i... la bellesa del to estellessià, igualià,vergessià... com en un colp de pit la ressonància dolorosa ens guanya, i ens besa i esgatinya a parts iguals...

Corre per l'escenari l'anecdotari d'Estellés i el propi del poeta de Benicarló. Ens conta la trovada vívida del burjassoter amb Foix (en la seua estimada pastisseria de ma infantesa) i eixa cruesa en la imatge del poeta de sarriá tapant-se el rostre i amagant el plor per seguir “sent” també record de la mort de la filla d'Estellés i que hom ensomnia; o els moments amb Espriu, per anomenar-ne alguns.
I l'Ovidi, és clar, l'Ovidi. L'omnipresent Ovidi ovidià i mestre, el que “fer-se” a Estellés podria. L'Ovidi tant estimat per tots i que tots estimem i estimarem per sempre... l'Ovidi. I la paraula altre cop, la paralula, el vers, la pols d'un matí alcoià, l'ombra i la frescor de la Mariola i la paraula en compromís constant, de vida i de somriure combatent, tant estimat i genial.
I de l'Ovidi una cançó d'Estellés respectada i feta com ell la deixà, sense moure'n més que el que un mou quan apenes respira, quan no vol extingir la flama. L'Ovidi ¿oi?...l'Ovidi, i l'Igual cantant l'Ovidi ¿i què més en voleu, grans intel.lectuals que no acudireu?... feu-se fotre i bavegeu catant-ne un mos, valtros que desprès parleu de la poesia i de la cultura...benicarlanda i valenciana...i valenciana...
Prediccions i Conformitats
Vicent Andrés Estellés / Ovidi Montllor / Víctor Ammann

“De dalt a baix em creuarà la mort
De dalt a baix m'engolirà la nit.
De dalt a baix em deixaran en terra.
De dalt a baix em vestiran de fusta.
De dalt a baix em miraran les gents.
De dalt a baix em tancaran després.
No podien posar el mort dins el taüt.
Començà a plorar;
es posà cabut.
Quan tancaven, treia
un braç, una mà,
Alçava la tapa
fent força amb el cap,
La mare li deia:
-No siguis així...
El pare li deia:
-No ploris més, fill...
Li posaren el cap
novament al coixí.
-Mare, vindrà a veure'm?
-Clar que hi vindré, fill...”.

Cançons també igualianes, de texte propi i paraula, paraula i mot compromés, propi. Sencill, del poble, ho hem dit, del poble i popular com l'Estellés que més ens encisa i del que no podem (ni volem) prescindir. ¿voleu un consell d'algú que no en dona mai de consells?: Llegiu Igual. Llegiu-lo i voreu com tots els premis, les carantoines i afalacs de llums i apaludiment crític son, al capdavall, les engrunes d'una feina estimada, mimada i patida que ha donat i dona el fruit formós de sa poesia i també de la seua prosa, poètica a la fi (veu i paraula de poeta, sempre).

Llegiu l'Igual per a deixar-vos seduir i rellepeu, com infants, el pastís cremós de mil delícies on no hi falta l'erotisme creatiu i mai pedestre però, aixó sí, ho hem dit, llegireu un poeta del poble i popular. Feu-se amb la transgressió de sa paraula generosa que vos aportarà una oportunitat per pensar, per rumiar en els perills que presumeixen els tirans... cada mot, cada paraula de la nostra llengua tallada amb cisell... eixa amenaça de supervivència dels qui volen, desde fa ja més de tres-cents anys, la mort i enterrament de la nostra cultura.
Camineu amb ell pels diaris de jornades de la terra, de la nostra terra. Feu-vos-el vostre ficant l'ullet per l'espiell estret de la plaça que travessen dues beates o, com a lladres, preneu-ne un full d'ambrosia mediterrània.
Llegiu Igual i, ja m'ho direu ja...

Obres:
Literatura en català
Diari espiritual. Benicarló: Caja Rural de San Isidro, 1990
El món literari de Sebastià Juan Arbó
. Barcelona: Columna, 1999

L'any de la fi del món. València: Brosquil, 2001. Premi Vall d'Uixó 2001.
Dietari.
El rastre dels dies. Benicarló: Onada, 2004. Premi Alambor 2004. Dietari.
Benicarló: un passeig silent. Benicarló: Onada, 2006. Descripció i viatges.
Retrats de butxaca
. Benicarló: Onada, 2006. Biografia.
Quaderns deltaics Valls
: Cossetània, 2009. III Premi Cristòfol Despuig de
narrativa 2008. Dietari

Reculls de poemes

Treva d'hivern. Benicarló: Ed. del Sarment, 1987
Trenta-cinc poemes. València: Amós Belinchón - Uberto Stabile, 1988. Premi
Ciutat de València Roís de Corella de poesia 1988.

Lector d'esperes. Barcelona: Columna, 1990
Closed for Sale
. València: La Forest d'Arana, 1994
Refugi contra la tempesta. Sant Carles de la Ràpita: Ajuntament, 1994
Tríptic.
Benicarló: Ajuntament, 1997
Rebotiga del brocanter. València: 7 i mig, 1999. Premi J.M. Ribelles 2000.
Levats i ombres
. Sant Carles de la Ràpita: autoedició, 2006
Poemes escollits (1967-2007). Benicarló: Onada, 2007.
Ditades al vidre
. El Perelló: Aeditors, 2008
Uomo Qualque. València. Editorial Denes. XXVII Premi Manuel Rodríguez
Martínez de poesia Ciutat d'Alcoi, 2010

Narrativa

El cor cansat. Barcelona: Columna, 1997
Cabotatge
.Tarragona:El Mèdol,1997.Premi Sebastià Juan Arbó de novel·la
1997.
La nau de l'atzar
. Vinaròs: Ajuntament de Vinaròs, 1999. Premi Ciutat de
Vinaròs 1999.
Les clarianes i els dols
. Benicarló: Ajuntament, 2000
Torn de nit
. Barcelona: March editor, 2005. XIII Premi de narrativa Vila
de l'Ametlla de Mar 2005.
Faules mamíferes
. El Perelló: Aeditors, 2007
Fujida en cercles
. El Perelló Aeditors, 2010
Música i cançons

CD “Sort de Tu”, Barcelona TRAM/GMI records, 1998
“I acaba aquí este"post",
perquè vull,
i perquè, tot comença en un mateix”
:::




4 comentarios:

Anónimo dijo...

agraeixo aquestes paraules i cel.lebro que algú diga el que molts saben i no poden reconèixer. Deu de ser una mal.laltia no catalogada autoinmune. una llàstima. Al menys natros no ens ho estem perdent...tota una sort.

Νίκος-Εμμανουήλ dijo...

Merhaba i bona tarda, Enric.

Bona tarda des d'Alcoi, l'Alcoi de l'Ovidi, de la Serra de Mariola i del Barranc del Cinc, on el nostre benvolgut cantant, actor i amic "fa eternament vacances".

Motiu de joia per a mi aquesta celebració, aquesta trobada. Afortunat jo que, una mica massa lluny, me n'he assabentat gràcies a aquest blog que sempre parla ras i clar... I és clar que estem massa adormits, massa mandrosos quan es tracta no ja de sortir a defensar i reivindicar el que és nostre, sinó simplement de retre homenatge a aquells que van obrir camí i van fixar, també amb paraules, una part de la nostra identitat.

I jo sóc el primer que mai no fa el que cal. Em pregunte, per eixemple, per què no he conegut abans la immensa obra d'aquest magnífic poeta i cantant que escriu i canta en la meua llengua i de tants d'altres que avui fan córrer la sang per les venes d'aquest poble adormit i malferit.

Avui tinc que agrair aquest post, aquesta crònica, aquestes fotografies, aquests versos, aquestes cançons... Avui, casualment avui, tinc que agrair aquest "Uomo Qualque" que m'has fet arribar, tinc que agrair la dedicatòria de l'autor i els poemes que devoraré aquesta nit de lluna plena, una nit -com diu el ja amic Igual- "on una lluna de paper d'arròs reverbera".

Una forta abraçada,

N.E.

ENRIC dijo...

Així senyor/a anoonim/a l'agraïmet siga recíproc...

A aquests que, com dius, no saben i no poden reconèixer només donar-los ánims i força per a poder vencer les pors i els lligams que els esclavitzen. Sempre, molt millor, les coses ben claretes ¿oi?.

I, company/a, la sort és relativa perquè, del que ens perdem enyoro el que no ens permeten fer i expressar...

ENRIC dijo...

Kalispera kai merhaba amic,

Bona tarda desde aquest toll blavenc que supura, a estones, deseperança i un sentiment de viure en las forària on ningú t'escolta, on ets un veritable extranger i un pària.

Del teu Alcoi que passejaré algún dia hi penso ara, en la seua forma dibuixada, esculpida i sentidament transmissora.

"Poble d'història d'homes
que han volgut llibertat;
poble tossut i obert,
carrancs, clavillat".

La mandra, la pasivitat ha de desapareixer del nostre avui. No cal dir que sense lluita no hi ha victòria ni llibertat assolida. I, no cal dir que, mai, mai, hem d'antepossar les nostres pors als nostres drets. I així ens va, de bé...

I no pateixis home, que dels desconeixement no en tenim la culpa naltros !!! I és que fan el possible per a impedir que la nostra cultura avanci i que, com en qualsevol altre país (un de normal, vull dir) anem a les llibreries, a les tendes de discos, al quiosc o obrim la tele i ens trobem, simplement, el que és propi de la nostra llengua, de la nostra literatura, de la nostra música o premsa expresast amb les mateixes paraules amb les que reneguem, xerrem o lloem, diguem-li, simplement, en català.

Així, tranquil company, encara hi ha molt de camí per fer i, en aquest país en estat quasi embrionari, viure, moure't o simplement fer un cafè en la nostra llengua és poc més que una una carrera d'obstacles.

"Tants amos, tants obrers,
tan dolç i tan amarg;
ballen colors de festa
amb músiques i focs
al "teu" poble Alcoi".

Esperem, ambdós, que l'Uomo Qualque t'agradi i conforti.

Una forta abraçada Nikos.