Vacuo... "A Irene"

"Αυτό που δεν με σκοτώνει με κάνει πιο δυνατό"
"Beni öldürmeyen Beni güçlendiriyor"
"Lo que no me mata Me hace más fuerte
"
Tot allò que no em mata Em fa més fort

9 de Maig del 2009
9 de Mayo del 2009
9 Mayıs 2009
9 Μάϊος 2009

____IMATGE DEL DIA____


"Fetus de terra" (Il.lustració: Enric)

aaa
__POST Nº 100__
___PELS HOMENTAGES___

No n'estic molt segur de que es pugui estimar més a una ánima d'artista que canta i diu tot allò que un sent, que un voldria haber dit i pensat algun cop. No crec en la màgia barata però si en la simbiosi, en la paraula generosa i la bondat del noi del Poble Sec, del meu admirat, benvolgut i sempre lloat Joan Manuel Serrat. Aquí teniu una de les seues millors cançons, tota una declaració de intencions i d'amor per la humanitat. Si l'ínclit Joaquim Mª Puyal va cridar el famòs "Urruti t'estimo" aquell gloriòs 25 de Març del 1985 (jo estaba llavors a punt d'assolir la majoria d'edat) crec que, sense por i amb convicció, avui jo puc també cridar un fort i clar "Joan Manuel t'estimo"... i així ho faig per sentir un cop més aquest "No esperes", tot un himne i un raig d'emocions, una lliçó per a molts...i un bes del mestre a la vida.

__JOAN MANUEL SERRAT__
____No esperes ____


No esperes que un hombre muera
para saber que todo corre peligro,
ni a que te cuenten los libros
lo que están tramando ahí fuera.

No esperes a que te den los planos
para satisfacer tu curiosidad,
ni a que el aire también sea de pago
para gozar el placer de respirar.

No esperes golpes de suerte,
seguirás a su merced
mientras haya gente que
trafique con la muerte.

No esperes de ningún modo
que se dignen consentir
tu acceso al porvenirlos
que hoy arrasan con todo.

No esperes a que se acaben
para desear las cosas más que nunca
ni a responder las preguntas
cuando los otros se callen.


No esperes el consentimiento
ni a que te proporcionen un manual,
ni a que el horóscopo te sea propicio,
ni a que el cielo te mande una señal.

aaa

EL MEU HOMENATGE A L'ESTIMADA IRENE

La fel de l’ànima,
llaminadures de mel a la butxaca.
Rellotge trencat mirant-me,
damunt la tauleta de nit,
a mitja llum.

Morta a l’enterrament:
Fang o terrissa,
Irene, estel damunt la mar.

De genolls la súplica,
mirant-me escup si et plau.
Llença la buidor,
trenca els vidres de la por,
Irene.

Mai sentir-ho,
mai diràs,
“No moro avui”,
“Em quedo avui”.

Mai diràs,
"La vesània no hi toca”.
No avui, no et moguis,
és de la França la bèstia a la ment,
Irene no,
foragitarla, mai més.

“Avui no moro”
“Avui m’amago”
“Avui t’estimo”
“Avui et mato”.


En la foscor de la nit,
en l’escusat del balcó.
Els grills urbans, la fressa,
enyor de la fortor
del lleixiu allà.
En la pau del record,
Amagada Irene.

I només la por al crit,
Només somniar tenir-te aprop,
una estoneta estimar-te
en secret, veuret dormir,
Irene.

Del càstic mirar-ne el fons,
i molt lluny de la mort plorar-te.
Agafant la mà al mercat,
suor i flaire de pell morta.
Conill que sagna, cor que batega,
d'esperit trencat, de Caterina al mercat,
Irene.


Saó de vòmit,
dolçor de sucre,
taüt que baixa…
Record de l’àvia.


I a la fi la pau.
La pau dels folls,
la pau del rectes,
a la fi dels morts arribà la pau “au revoir”,
Irene.


Ah ! per tu, allà on siguis...Irene...

aaa

___Traducción al castellano:___

“Homenaje a la estimada Irene”

La hiel del alma/ Golosinas de miel en el bolsillo./Reloj roto mirándome,/Sobre la mesita de noche,/A media luz.
Muerta en el entierro: /Barro o pieza de cerámica/ Irene, cometa (estrella) sobre el mar.
De rodillas la súplica/ Escúpeme mientras me miras si te place/ Lanza el vacío/ Rompe los cristales del miedo/ Irene.
Jamás oírlo/ Jamás dirás/ “Hoy no me muero”/ “Me quedo hoy”/
Jamás dirás/ “La locura no está cuerda”./ No, hoy no te muevas/ En la mente está la bestia de Francia (la bestia francesa)/ Irene no,/ Ahuyentarla, nunca más./
“Hoy no muero”/ “hoy no me escondo”/ ”Hoy te quiero”/ “Hoy te mato”/
En la oscuridad de la noche/ en el escusado (W.C.) del balcón./
Los grillos urbanos, el ruido/ Añoranza del intenso olor / de la lejía allá/ En la paz del recuerdo/ escondida Irene./
I tan solo el miedo al grito/ Solamente soñar con tenerte cerca/ Un ratito quererte/ en secreto verte dormir/ Irene./
Del castigo observar el fundamento (el porqué)/ Y muy lejos de la muerte llorarte./ Agarrando la mano en el mercado/ sudor y olor de piel muerta/ Conejo que sangra, corazón que palpita/ De espíritu roto/ En el mercado de Caterina (un importante mercado de Barcelona)/ Irene./
Sazón del vómito/ dulzor de azúcar/ ataúd que desciende…/ recuerdo de la abuela./Y al fina la paz/ la paz de los locos/ la paz de los rectos/ al final de los muertos llegó la paz “au revoir” ("adiós" sen francés)/ Irene.


*Textes d'Irene i col.lecció fotos de diferents pobles del Maestrat amb el títol de "Vacuo": Enric

aaa

6 comentaris:

Nikos ha dit...

Καλή σου μέρα, Enric:

Diuen molt avui eixes paraules transformades en poesia, sortides del cor, dels moments de l'infantesa. Diuen molt eixes fotografies de finestres i portes que ja no serveixen per res, perquè la vida i els secrets que atresoraven ja no hi són enlloc...

La vida passa i tot s'ho emporta: les iaies, les mares, les mirades... Ja veus: sembla l'altre dia quan voliem assolir la majoria d'edat per votar, perquè ningú no parlés per nosaltres, per gaudir del que la vida ens prometia... Ja veus: ara mirem cap enrere i sentim quelcom extrany a l'estómac. Tot ha passat amb tanta rapidesa...

Molts no vam escoltar a temps la cançó del noi del Poble Sec. Molts varem esperar massa temps a que ens consentiren l'accés al futur. Molts varem esperar massa a que ens donaren permís per viure i ja veus: ara tractem d'agafar-nos a la vida amb ungles i dents. Procurant deixar només una petita petjada abans de fer el gran viatge.

I ja veus: Avui he llegit els teus versos en veu alta, en aquesta casa que un dia deixaré buida, perque un altre Enric vinga i fotografie la porta oberta i les finestres amb els vidres trencats. Ja veus...

Felitats per eixos 100 posts magnífics. Per aquest post nº 100, un post "d'identitat", diria jo. Felicitats per eixa tornada a la llengua, a la nostra llengua que és, sens dubte, el que més ens identifica com a poble. Perquè diuen que la Pàtria de cadascú és la seua llengua. I tu i jo somniem en la mateixa.

Espere altres 100 posts, com a mínim tan excel.lents com els 100 primers.

Una abraçada des d'un Alcoi tardorenc i bon cap de setmana.

Sempre endavant, company!

ENRIC ha dit...

Merhaba company, Καλησπέρα,

Si, Tot ha passat massa ràpid... i de vegades a un se li fa estrany veure el propi rostre al mirall i recordar com mirava amb el ulls com taronges el pare afeitant-se, amb aquell perill que un dia tenia que arribar, amb els riuets de sang tapaets pel cotó... i l'aroma del "pink floïd" intens...

I ara s'ens miren, ens escruten els gestos per, tal vegada imitar-los i fer-nos sentir amb una responsabilitat que ens supera...al miral... pel matí...

Totes eixes portes i balcons, els poms amb òxid i el ars per lligar el "macho", els vidres trencats i la ferum d'aviram que fuig de les finestres conformen, cadascun d'ells, un petit món caòtic però no definitivament mort.

Permet-em que discrepi una mica amb tu company quan dius "que ja no serveixen per res, perquè la vida i els secrets que atresoraven ja no hi són enlloc"... jo crec que els records, els secrets, la vida que hi ha fluït, els crits, els plors, els planys, les rialles i sospirs desprès d'un orgasme, les pregàries i fins i tot les celebracions dels gols (del Barça, es clar!) han deixat una mena de sub-món, de món paral.lel que viu, com l'ésser humà, mentre hi és batent en la memòria d'algú.

De vegades paro el vehicle davant la ruïna d'una casa en un poble perdut del Maestrat... no molt lluny puc escoltar el broll de l'aigua que alimenta una bassa un quatre dones renten la roba com si no haguès passat el temps, com fa cent anys. Sento l'aroma de la flor del taronger, degluteixo amb fruïció una bona dosi de silenci i faig una foto a la façana emblanquinada i envoltada de males herbes que s'endinsen entre els taulons trencats de la porta...
... i per un instant soc feliç... i visc una petita porció de vida abandonada, de la vida aliena que no em pertany i que imagino fent-la meua fins partir, deixant darrere meu les dones estovant llençols i xiulant alguna joia del patrimoni cultural d'aquesta terra que a ben segur està en perill de desaparició. D'aquesta música m'en enduc també un mos... i si, enfilo l'estreta carretera, entre pins, feliç i excitat...

Dels qui no hi son, dels qui tenim l'empremta al cor és difícil dir-ne als altres tot el que sentim, tot el que els anyorem, les nits que en silenci els plorem... però de vegades, amb dur treball que quasi ningú no captarà, fem un acte de generositat amb naltros mateixos i oferim un homenatge al vent, a les flors perdudes i a la mar que ells veiren un dia, al record que ens han deixat. Jo, aviu, m'hi regalat (i et regalo a tu també) una munío de sentiments traduïts en paraules... pels nostres... pels quie seguim estimant.

I ara només gràcies company. Gràcies per comprendre tant bé les meues voladures dialèctiques, sovint complexes i, potser, massa personals... gràcies amic meu.

Rep la més calurosa de les abraçades desde la voreta d'aquesta mar nostre, tan blava, tan brillant i formosa, tan seductora i viva que ens te robat el cor i l'ànima.

Sort, sort, sort... i més sort company !!!
Que tinguis un bon diumenge i una memorable setmana... conta-hi que de ser-hi hi serem tota la família amb tu !!!

Fins aviat,
Salut i anarquia !

Τα λέμε!
Görüşürüz.

I. Martínez ha dit...

No esperaremos, porque a veces la espera tiene sombra de derrota...

Por cierto, en respuesta a tu pregunta indiscreta y a pesar de que nunca me gusto elegir me quedo con Shahran Nazeri... porque cada vez que lo escucho se me parte el alma..

Saludos!!

Señor Insustancial ha dit...

Enhorabuena por el post nº 100...tan inspirado como siempre. El que espera desespera lo sabes tú mejor que nadie camarada.

Un abrazo enorme desde el centralismo...

ENRIC ha dit...

Muito obrigado efendi !

Sí, el que espera se desespera hasta que se cansa y deja de esperar para estallar... y yo, mejor que nadie, pues no sé, pero algo de eso sí que hay...

De regreso para vos ese abrazo... aunque me temo que el centralismo está latente en vuestro entorno, jamás en vos.

ENRIC ha dit...

Merhaba Martinez,

Yo también, en la obscenidad de la presunta indiscrección, me quedo con ese Nazeri... y con énfasis... Nazeri "patipatuprimo" que rezaba el Makoki...
Abrazos de Rumi... y abrazos prestos a la derrota que precede a la derrota final del "emosiones"... in shah Allah !