Haris Alexiou a Barcelona


12 de Juny de 2008 / 12 Ιουν 2008





Ελληνικήεβδομαδα

___S e t m a n a ___ G r e g a___


* * *



"Oh HARIS,HARIS,HARIS...
¡ ΧΑΡΙΣ ΑΛΕΞΙΟΥ !"


Arribà, ens va deixar estimar, ens mostrà la llum d'aquell somni...

MIA KALHMERA / Un “Bon dia”
Quan emprenguis el camí
una matinada de primavera
no t'oblidis de dir-li
un “bon dia” a la vida.
És només un “bon dia”,
digues-li-ho i que quedi dit.
Els Déus construeixen palaus,
nosaltres construïm sobre la sorra.
Quan surtis a l'alba
per la porta de la vida,
deixa anar un “bon dia”
encara que estiguis sol en la terra.
Música: Manos Loízos/ Lletra: Dimitris Hristódoulos


Al entrar al Palau el cor és un artefacte perillós, una bomba desbocada que provoca un dolor intens en l'interior de l'ànima. Sí, tenien raó, l'ànima existeix.
La llum i la gent, aquests essers tan extranys, accedint a la sala, al temple, al avui Herodes Àtic on el juny del passat 2007 Haroula ho va fer. La tremolor en les cames, una certa parafèmia que et fá parlar com en una sessió de mots encreuats. Una espera que et porta a la boca els òrgans més vitals i és inmutable, i és l'abús de tot alló incoltrolable que roman etern com a senyal inequivoca d'un atavisme intuït, d'una sospita secular.
I la llum desapareix. I la termolor és ja convulsió. L'adrenalina, el foc, una estretor i la sensació de que l'espai és líquid i hom sura, hom és l'esquer d'un ham...



Els músics, sinuóssos , entren en l'escenari i prenen posicions en la penombra. Silenci, mínims ecos d'una sabata, d'un dolor intestinal, del vent sobre l'acròpolis, d'una oreneta jugant-se la vida i volant veloç entre les columnes del Partenó...
I de repent ELLA!! i de repent la Mort i la seva veu. I d'un sol colp Σ'ΑΚΟΛΟΥΘΩ (Et segueixo): "Et segueixo, llisco dins la teva butxaca, tant petit com una petita moneda. Et segueixo i sé que hi cabo en aquest clotet que tens en el coll..." I sense adonar-te'n LA VIDA. La plenitut i sense respostes només els seus ulls tancats i la veu de vellut sortint d'una boca patidora que gaudeix del sabre que s'enfonsa en el seu cor a cada paraula, en cada vers i oració, en cada veritat dolorosa, en tots els sentiments amuntegats fluint desbocats com genets de l'apocalipsi.

Hem ressuscitat. Hem tornat a la vida i ara la perfecció: el bouzouki de Dimitris Mariolas serpenteja i obre la gola volent-nos dins en una mena de fagocitosi peculiar, com un animal petrificat que apenes mou les mans, mínimament els dits anellats, àgils i perillóssos: ΤΖΑΜΑΙΚΑ (Jamaica): "Cada matí que sortía per anar al trevall, volaven com ocells els velers..."

La personalitat de Haris Alexiou, els anys d'ofici, un estar que obre finetres on paisatges meravellossos son projectats directament a l'encèfal de l'espectador, ara còmplice del moment i de la fantasia que ambdós han creat. És una comunicació binaria, els dos pols opostos abraçant-se, els dos contrincants el el camp de batalla, l'eucaristia.

I més tard ΚΑΡΑΒΙΑ ΑΛΗΤΕΣ (Uns vaixells rodamons): "Uns vaixells rodamons ens xiularen quelcom. Ens varen dir "vingueu" ens varen fer l'ullet. Varen passar pel nostre devant però no es detingueren. Les seves veles blanques no eren per nosaltres". El agitar-se violent del violí, la força demolidora deAndreas Trápalis, un joc nou una essència zíngara, un color balcànic i la fortor d'un ouzo sense diluir. Un nou colp en la consciència. Agapi mou, Agapi mou pèlag nostre, noste mar compartit i tant volgut.


En aquest concert d'omentage a Manos Loízos, compositor chipriota considerat un dels més importants del segle XX pels seus conciutadàns i que va morir en 1982 a l'edat de 44 anys, Haroula Alexiou es desprèn de tota membrana protectora o amni i neix parint, plena de generositat i bellesa feridora. Les cançons es suceeixen de forma orgànica i a l'ombra d'aquesta olivera mil.lenaria les paraules que hom no comprèn adquireixen el do d'una literalitat límpida que trasllada al oient/amant tot el sentit de l'argument.

Així un va perdent dòcil la cosciència i el domini de sa voluntat acaba per entregar-se totalment a sa majestat. Ο ΦΑΝΤΑΡΟΣ (El soldat): "Aquesta nit li han donat permís, i amb les butxaques vuides es dirigeis cap a la ciutat. llença una salutació al sentinella, puja d'un salt a un camió i ni la Mort té escapatòria".
Una curta aparició de Maria del Mar Bonet provoca un sisme i la reconciliació amb els vocables del parlar matern s'entrellacen amb els d'escriptura ciríl.lica com un Jaláh, el pa de Shabbat.

Plorarem desconsolats la partida de la balanguera deixant-nos el cor ben esqueixat. Haroula ens obseva i recorda haver viscut moments semblants en un teatre de Thessaloniki o de Naxos, alça els braços i una gestualitat lleugera i elegant ens regala l'imatge d'un sirtaki i un somriure dramàtic. Tornem a estar en les seues mans, torna a portar les regnes. ΣΕ ΠΕΝΤΕ ΩΡΕΣ ΞΗΜΕΡΩΝΕΙ ΚΥΡΙΑΚΗ (Dintre de cinc hores será diumenge): "Dintre de cinc hores será diumenge i jo, que t'he perdut, i que te ho he donat tot, aniré perdut amb uns quants fins la matinada, perque qui perd en la vida sap sentir"... Cançons de taverna. Sang brollant calenta i vi que els homes prenen per aprendre a plorar. himnes a la bellesa. ΔΕΝ ΘΑ ΞΑΝΑ ΑΓΑΠΗΣΩ (No tornaré a estimar). ΟΤΑΝ ΒΛΕΠΕΤΕ ΝΑ ΚΛΑΙΩ (Quan em veieu plorar). Ο ΔΡΟΜΟΣ (El carrer). ΠΡΩΙΝΟ ΤΣΙΓΑΡΟ (La cigarreta de bon matí). I Així fins al final. Fins a l'èxtasi i un ensumar la carta de l'amant, reconeixer les faccions del esser estimat en cada una de les notes que per sempre restaran en l'iterior dels nostres cors, deixant, de tant en tant, agudes fiblades que ens recorden que vivim, que encara hi som.


" Com un vaixell apallissat per la mar,

com una roca destrossada

arribí a la vida com un estranger

i estranger moriré".

Esperarem tornar a tenir l'ocasió de gaudir i tenir-te aprop.

T'enyorarem Haroula.


καληνύχτα / Bona nit

No hay comentarios: