25 Abril 2008/ 25 Nisan 2008

Cuma / Dua
-Divendres / Oració-
Fotos: Enric

A l'hora del salatu z-Zuhr (la pregària del migdia) pots entrar, com un fidel més, a la mesquita de Mustafa Paşa i barrejar-te amb la masa d'homes fidels que s'entreguen amb fe a Allah. També pots esperear desde el petit restaurant del front i menjar-te un bon plat de kebab, una amanida de cogombre, una font de salsa picant on sucar-hi pa, una sopa de callos o aquelles coses que no saps que son ni quin gus tenen però que et tempten per l'olor, et guanyen la voluntat i acabes demanant. L'home bigotut t'ho portará sonrient en una font corba, una mica sorprès per la teva estrafolària elecció, amb la cigarreta penjant de la commisura dels llavis i una suor desbordant fugint d'uns polsos que palpiten com polps acabats de pescar. Llavors sentiras la veu del muetzí "Allahu akbar, Allahu akbar". Prendrás un mos d'aquell pa perfecte, farás un glop d'aquell te calent i et sentirás en conexió, integrat, formant part d'aquell decorat com una pesa ja insubstituible, com un fidel més.
Després caminarás en direcció a l'estació de Sirkeci, veurás passar el tramvia fugint cap al pont de Galata, repasarás algún queixal amb un escuradents que enyoraves i que no recordaves desde que vares sortir de Barcelona. Aquests bàrbars europeus t'havien deixat orfe de costums atàviques: a flaires de matança, a vòmits de vi negre de la Terra Alta, a respiracions properes al coma etíl.lic tombat en un banc del passeig marítim veient passar aprop les putes i els mariners americans i els transvestits i camells i homes perduts que fugen de les pensions d'un carrer Escudillers o d'una plaça Reial a les tres de la nit amb la por impresa a la cara, amb les pessigolles al nas, amb un malson mai digerit. La soledat. La llum dels fanals. L'olor densa del petroli i el salnitre, l'efluvi del moll de la fusta, de la terminal de Karaköy, d'un Bòsfor que llisca cap al mar de Mármara, d'una golondrina amarrada al moll 18 de la Barceloneta.
A Barcelona en Ibrahim tracta de recordar el gust del rakı i l'absenta se li adhereix al vel del paladar. Al Jordi, en un meyhane (taberna) armeni a Istanbul tracta de sentir per un moment aquell gust d'Anis del Mono perdut entre les cartes brutes d'aquella baralla espanyola allá al café, a la plaça d'Argentona però aquell Arak, tant contundent, no feia més que recordar-li lo extrager que era, lo lluny que estaba de casa. Aquesta petita història potser t'ajudará a dormir i, tal vegada t'ajudi a sentir-te bé al teu llit, al teu poble, aprop dels teus.İyi akşamlar !
Bona nit !

Fatih Camii